El triangle de les Bermudes a les Garrigues es diu:

Els Garriguencs mai hem esperat res de les administracions. La dificultat econòmica mai ens ha abandonat. Adaptats a ser menys que qualsevol català ens ha fet espavilar-nos per nosaltres mateixos. Aquest tarannà és bò però amb el temps set queda una cara que Déu ni do!

Aquesta deu ser la cara dels veins de Vinaixa, respecte de la resta de la comarca i de la plana de Lleida, en el camp del transport públic. Ara farà uns 3 anys, es va implementar, primer al Segrià, i després a tota la resta de la plana de Lleida la integració tarifària, és a dir, amb les diferents targes de transport públic tu pots usar aquest a preus més econòmics, amb l’objectiu de fer més atractiu aquest mode de transport. Aquesta opció, hores d’ara, és a tota la plana de Lleida, menys a Vinaixa. Una població que té tren i busos interurbans amb freqüències del S. XIX i amb preus del S. XXII. Els  cobren 4 vegades més que la resta de les poblacions. Per exemple, anar a Vinaixa en tren, des de Lleida, val més de 4 €, en canvi, si tinguessin accés a la integració tarifària pagarien 1’08 € amb la targa anomenda T-10/30 i amb dret a transbordament amb els busos urbans de Lleida ciutat i amb el tren de La Pobla de Segur, és a dir, tindrien dret a anar des de Vinaixa fins a Tremp amb 1’08 €, per exemple !

L’ajuntament en qüestió i el Consell Comarcal no ho haurien de permetre. Sembla com si ens trobéssim davant un triangle de les Bermudes a la plana de Lleida. Estem davant un fet paranormal? Senzillament al politiquerisme comarcal i local tan se li’n dóna aquesta discriminació a tot un poble respecte de la resta de la població de la plana de Lleida.

Mata’t tu solet, eixerit

La violència de gènere, que no la violència domèstica, eufemisme per despistar el “feminicidi”, és la greu xacra on algunes dones són assassinades per la seva parella. Fet aquest aclariment, per si de cas, crec poder afirmar que, més enllà d’aquestes dades certes i indiscutibles, aquesta greu situació és, en gran mesura, per la greu crisi social, econòmica i de valors la qual està tensionant les costures de la cohesió social. Entesa aquesta com la garantia de la convivència entre les persones, si aquestes tenen garantits els drets bàsics de ciutadania: L’habitatge, el treball, la salut, l’educació i la llibertat d’expressió i de mobilitat.
 
No vull exonerar a cap assassí de la seva parella, però si deixar clar que, si la lluita per la igualtat de drets i valors entre gèneres, en temps de bonança ha avançat poc, en temps de crisi convindreu que la possibilitat d’estancament o fins i tot de retrocés està més viva que mai.
 
Estem en temps de recerca de possibles canvis  profunds. La societat, amb plena ressaca de la festa, està buscant valors que la guiïn cap un nou horitzó. Cal, més que mai, que en el camp de la igualtat de gènere ningú dubti ni baixi la guàrdia i que els assetjadors i maltractadors, revisin les seves accions i si la cosa no va amb els seus interessos, que desapareguin ells solets, que ningú els enyorarà, però no arrossegant amb ells, la parella i mare.

Votar amb la forquilla

La màxima expressió de democràcia, és el vot. A mà alçada, en papereta dins del sobre i la de tota la vida a través de les accions u omissions que hom realitza a diari.

Mengem 3 o 4 cops al dia, el que ingerim forma part d’una expressió de democràcia, que no per quotidiana deixa de ser menys important. Les menges que ingerim, comporten unes accions a l’entorn, a la butxaca, a la nostra cultura i a la nostra societat d’unes dimensions que no en som conscients. De res serveix fer una manifestació contra una multinacional i ingerir l’endemà els seus productes, o queixar-nos que els productes de la nostra terra no tenen el preu just si nosaltres en comprem d’altres de més barats i d’altres orígens, o que l’etiquetatge en català és una vergonya per les seves mancances, i en canvi, tot i tenir un ventall petit però existent de productes etiquetats en la nostra llengua, hi passem de llarg.

Som Garriguencs i catalanoparlants, d’una comarca agrícola on es conrea productes de qualitat, de produccions integrades i/o ecològiques, d’un paladar exquisit en la majoria dels casos i alhora som uns ferms defensors de la no contaminació de les nostres contrades, recordem les manifestacions contra els abocadors industrials. Davant aquest entorn de territori, de producció de qualitat i d’una llengua nostrada, cal que votem cada dia amb la forquilla, el got i sobretot, amb el setrill.

Bon profit, ecològic i en català!

“Al meu país la pluja no sap ploure

O plou poc o plou massa. Al meu país la pluja no saps ploure”. Aquesta era la tonada d’una cançó del Raimon. Sincerament tenia més raó que un sant. Viure, veure i beure com el líquid més preciat, necessari i imprescindible de la vida se’ns subministra a trompicons i a deshora genera un grau d’incertesa, impotència i descoratjament que fa fredat. Ara farà més de 20 anys que és posava sobre la taula del nostre Govern la necessitat imperiosa de posar en marxa l’enyorat canal Segarra-Garrigues. Hores d’ara encara no és un fet del tot, però se li veu la forma i està a tocar. Un any més la nostra collita de l’or verd ha estat castigada per aquest destí de la cançó del Raimon, arriba tard i malament provocant una caiguda accelerada i descontrolada de l’oliva. Ara sols resta esperar una any més. Estem atrapats com el mite  grec de Sísif on el seu destí era llençar una i una altra pedra a un lloc i un cop s’havia acabat tornar a recollir-les per tornar a començar. Qui trencarà el nostre mite? El Canal? L’abandó definitiu de la terra per manca de paciència? Les inexistents generacions que han mort d’inanició per culpa de la mandra dels polítics centralistes d’aquí o d’allà? La resposta la sabrem quan haguem de pagar l’aigua a preu d’or al no haver pogut i volgut aprofitar l’ocasió de fer tractes de debò amb els de BCN a través del Compromís per Lleida? Era i és la nostra última oportunitat!

Les pintures rupestres del Cogul mostren també les vergonyes del Dep. de Cultura

La Roca dels Moros és un dels jaciments de pintures rupestres més destacats d'aquest art llevantí. Situat al Cogul, santuari o lloc màgic pels ibers i romans, amb 45 figures, pintades de vermell clar, negre i vermell fosc. S'hi veuen nou dones enfaldillades que van aparellades, unes pintades en negre i altres en roig; dansant al voltant d'un home nu amb el sexe acusat. Juntament amb les figures humanes hi ha diversos animals, així com, inscripció en escriptura ibèrica nord-oriental i alfabet llatí. Les vergonyes que mostren les pintures són els òrgans genitals d’un home com Déu mana.

Fa prop d’un any que Cultura de la Generalitat ens mostra la poca vergonya en deixar el projecte totalment paralitzat, tot i disposar d’uns fons FEDER de la UE, dotats amb més de 200.000 € per a la museïtzació, que es perdran si no s’acaba i es posa el projecte en marxa.
Ara, el lloc més ric de la prehistòria pictòrica comarcal, sembla post civilitzat. Com si estiguéssim davant d’una pel·lícula de les de la fi del món, on es visualitza un edifici modern ple de brutícia, males herbes i totalment abandonat, que va comptar amb una inversió de més d’1 M€ liderat per l’ajuntament del Cogul, on aquest, ara veu com és ninguneijat per part dels nous responsables polítics del Dep. de Cultura.

Les Garrigues precisen de pols culturals i històrics d’atracció com els Vilars d’Arbeca, el Museu Macià de Les Borges i aquestes pintures que, tot i ser declarades per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat al 1998, ara, amb il·lusió! Les tenim amb doble vergonya.

6 d’octubre, Jornada Mundial pel Treball Digne “El treball digne no és un privilegi, és un dret !”

 
A base de repetir mitges veritats correm el risc de perdre un dret fonamental: el dret al treball digne. Avui és el dia mundial pel dret al treball digne. Les sordines interessades diuen als companys i companyes que tenen una feina digna “aquest treball que tens és un privilegi”, correm el risc de perdre el nord i apuntar-nos tots a la devaluació del dret al treball digne. El treball digne, en aquests moments, corre el risc de devaluar-se. Totes les forces especulatives, les empresarials i els corrents neoliberals empenyen en aquesta direcció, per tant, a la classe treballadora, ens correspon lluitar amb tota la nostra energia per frenar aquesta sordina.
 
Observem com, fins i tot, en empreses que funcionen i on els treballadors i les treballadores posen el coll per tirar-les endavant, alguns empresaris els plantegen rebaixes de salaris i de drets laborals amb l’excusa de la greu crisi global. Contra aquesta dinàmica, cal lluitar-hi i deixar ben clar que la nostra solidaritat envers la ciutadania que pateix aquesta situació ha de ser la mobilització i la denúncia dels especuladors financers i de la incompetència dels nostres governs i, mai, la resignació i l’acceptació de la possible pèrdua de drets laborals i socials.
 
Cap treballador ni treballadora no ha de deixar-se entabanar, sota l’excusa de la greu situació, per acceptar perdre drets, sobretot, en empreses i sectors que funcionen relativament bé. Aquests treballadors i treballadores han de ser el paradigma de la pel·lícula Fahrenheit 451, en la qual una dictadura que prohibeix la lectura, vol cremar tots els llibres i els protagonistes, per protegir el saber dels llibres, els memoritzen per salvar aquest llegat clau per a la història. Els que tenim clar que els nostres drets no són cap privilegi, els hem de defensar, com a mínim, fins que vinguin temps millors, no fos cas que ens oblidéssim de les conquestes laborals i socials de la segona meitat del segle XX.
 
Cal mirar cap a la redistribució de la riquesa per defensar l’estat del benestar. A través d’un model fiscal equitatiu i lluitar amb totes les forces contra el frau fiscal i l’economia submergida, que són el corc del pilar de l’estat del benestar i dels drets laborals. Cal repetir això, una i cent vegades.

Diada Nacional de Catalunya

CCOO de Catalunya, des dels seus orígens, ha fet de la lluita pels drets socials i per les llibertats nacionals una reivindicació indestriable que ha estat un important factor de cohesió i un lloc de trobada per a treballadors i treballadores nascuts aquí i vinguts d’altres indrets.

CCOO de Catalunya ens reafirmem:

En la necessitat de construir col·lectivament les bases d’un nou patró de creixement socioeconòmic sostenible, basat en la qualitat i en el valor afegit dels productes i els serveis, la qualitat integral de les condicions de treball i la modernització de les nostres empreses.
En les mesures de reactivació de l'economia, urgents i adequades a les necessitats de les nostres empreses i de l’estructura productiva.
En una reestructuració del sistema financer que tingui com a objectiu central l’accés des les persones i les empreses al crèdit i que no malbarati el model català de caixes d’estalvi i la funció social de la seva obra social.
En l’enfortiment de la cobertura de la negociació col·lectiva que ha de ser un instrument eficient per contribuir a aquest canvi de model productiu.
En l’aposta estratègica per garantir el dret a l’educació, a la salut i als serveis socials públics i universals.

En un sistema fiscal fort i progressiu, al qual contribueixi més qui més té, per garantir la redistribució de la riquesa i enfortir serveis públics universals.
En la reclamació d’espais de consulta ciutadana, que preveu el nostre Estatut d’Autonomia i que regula una llei del Parlament. I reclamem al Govern que pregunti sobre els serveis públics i les modificacions legislatives que està impulsant.
 De forma reiterada, i per instàncies diverses, copsem un cop rere l’altre com els nostres drets socials i nacionals són qüestionats, amb la ferma voluntat de ser manllevats. Recordem, si no, la sentència del Tribunal Constitucional envers l’Estatut, aprovat per el poble català en el seu dia i, fa pocs dies, la sentència del TSJC sobre el model d’immersió lingüístic de Catalunya que tants bons resultats ha donat i està donant en el món de l’ensenyament.

Des de CCOO volem deixar ben clara la nostra defensa de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya i del model lingüístic d’immersió lingüística a l’escola.

Salut i Visca Catalunya!