Emoció per tumbar la reforma laboral

Per anar fent boca, us emplaço a la visió d'aquest videoclip que anima a secundar la vaga general www.ccoo.es/huelga29s/menu.do?Video%3A1847

És moment de recordar !

“Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions”.
Francesc Layret i Foix

Davant de la congelació de les pensions, l’allargament de la vida laboral fins als 67 anys, la retallada de les prestacions previstes a la llei de la dependència, la retallada dels sous dels empleats i empleades públiques; davant l’aturada d’ofertes de treball públic que permetria donar millors serveis, la retallada de l’ajut humanitari; i davant l’aprovació d’una reforma laboral que permetrà acomiadar de manera més fàcil i barata és el moment de recordar que els governs central i autonòmic s’han dedicat a impulsar mesures populistes i regressives.

És el moment de recordar:

La frivolitat de rebaixar els famosos 400 euros de l’IRPF i de donar indiscriminadament un xec bebè de 2.500 euros.

Les continues rebaixes dels impostos directes sobre les rendes més elevades o l’increment d’impostos indirectes que es va aplicar el juliol passat, l’increment de l’IVA, que paga tothom per igual, amb independència del nivell de renda.

La retallada, a Catalunya, de l’impost de successions, que ha provocat que es deixessin de recaptar 540 milions d’euros l’any, que ara es podrien destinar als serveis públics.

És moment de recordar:

Que amb la recaptació que es produiria si es recuperés l’impost de patrimoni es podrien estalviar la congelació de les pensions!

Que si s’incrementés la tributació de les SICAV* (societats d'inversió mobiliària que permeten eludir d’impostos a les grans fortunes a través de la creació d’una societat anònima) fins al 5%, la recaptació addicional seria de 1.350 milions d’euros l’any, mentre que ara, els rics de veritat només paguen l'1%!

Que si les 14 empreses espanyoles que facturen més de 1.000 milions d’euros l’any paguessin un 35% sobre els seus beneficis, en lloc del 30% actual, l'Estat recaptaria 2.500 milions d’euros l’any!

Que si es reduís el frau fiscal un 2%, actualment és d el 4% del PIB, amb mesures actives i més mitjans, l’Estat ingressaria uns 2.000 milions d’euros més anuals!

Es pot fer tot això i més, però el Govern s’ha agenollat davant dels especuladors i dels mercats financers internacionals. Ha estat incapaç de fer-los front quan calia i ara vol imposar una reforma laboral regressiva socialment i un allargament de la vida laboral tirant pel dret.

El Govern, finalment, ha optat per actuar a cop de decret i acontentar les pretensions patronals abaratint els costos dels acomiadaments i augmentant les causes que els justifiquen. És una reforma profundament injusta que afebleix la defensa jurídica de la classe treballadora i aprofundeix en la ferida de les retallades socials.

Darrere d’aquesta ofensiva contra l’estat democràtic del benestar, que és l’esquelet que sustenta la pau i la cohesió social, hi ha interessos inconfessables dels mateixos sectors que ens han portat a la ruïna. Consumada la gran estafa financera global, aquest estat paral•lel no escollit per ningú té al punt de mira apropiar-se de serveis cabdals per a la ciutadania per convertir-los en material de negoci. Sota un discurs de modernitat volen el retorn a l’era preindustrial. No només no estan disposats a pagar la part que els correspon de la crisi, sinó que volen que la paguem sencera les classes populars i desposseir-nos de tot allò que dóna sentit a una societat avançada, democràtica i civilitzada.

Defensar el dret a viure com a persones amb educació, sanitat i pensions és a les nostres mans. CCOO i UGT hem convocat tot un seguit de mobilitzacions i actes que finalitzaran el proper 29 de setembre en una vaga general. Participa-hi i fes notar la teva força davant la més gran amenaça del neoliberalisme internacional en les últimes dècades!



29 de setembre, vaga general!

Les veritables misèries de l'Europa decadent davant de la crisi

Us emplaço a que feu un visionat d'aquesta filmació, on un diputat dels verds francesos, denúncia amb detalls penosos l'actitud i les trampes que ens fem els europeus entre nosaltres mateixos. Té una durada de 6'

http://www.youtube.com/watch?v=nqno8H-mjeY&feature=player_embedded

S'apujaran els impostos de les rendes més altes?

Recomano el visionat d'aquest vídeo d'uns 15' on posa negre sobre blanc els passos democràtics a seguir per aconseguir justícia social davant aquesta greu situació econòmica, i alhora, la denúncia del camí erràtic del Govern de l'Estat.
Bon visionat!!!

http://www.tv3.cat/videos/2915310

Trenquem la baralla ?!

Davant del nou escenari en què ens ha situat el Govern de l’Estat, i per contaminació la resta d’administracions, hom ha de concloure que o tenim davant un equip de polítics irracionals i temeraris o la situació és d’una gravetat sense precedents en el model econòmic capitalista de mercat lliure.

Ens hem marcat unes regles de joc que fan que ens puguem reconèixer tots plegats a fi i efecte de donar seguretat, tranquil•litat i viabilitat, en el dia a dia, de les relacions laborals. Estem parlant d’acords, compromisos, convenis i lleis.
Aquesta decisió governamental, tan greu, és de tal magnitud, que deixa tothom en la tessitura que aquí s’hi val tot. L’efecte contagi cap al sector privat serà immediat i imprevisible i amb la cohesió social a la picota i un empresariat, molts d’ells, sense escrúpols amb ganes de “tallar i pegar”

Trenquem la baralla a un acord, a 3 anys, de contenció salarial al sector públic, on s’havia pactat un augment 0’3% pel 2010 i un augment de l’IPC per als anys 2011 i 2012.

Trenquem la baralla a uns compromisos de millora del poder adquisitiu a les persones jubilades, amb la congelació i, per tant, amb la pèrdua de poder adquisitiu per als col•lectius de vídues que ja pateixen reduccions percentuals molt altes, on moltes d’elles, per no haver estat treballadores cotitzants i haver dedicat la vida a la seva família.

Trenquem la baralla als acords amb les ONG que estaven desenvolupant projectes als països que més ho necessiten. El compromís de mesures d’ajut al Tercer Món d’arribar en el 2012 al 0’7%, se’n va en orris, ara un 0’46% i para de comptar. Aquests 600 M€ de menys, quantes morts seran per la manca d’accions que s’havien de dur a terme?

Trenquem la baralla al compromís keynesià d’obra pública com a motor en moments de crisi. Retallada de 6.045 M€ en les infraestructures ferroviàries, cosa que ja ha posat al president del Govern Cantàbric en la tessitura de trencar l’acord de govern de coalició amb els socialistes si no es realitzen les obres acordades a la seva comunitat.

Trenquem la baralla al compromís d’ajut a les famílies pel naixement de criatures. Crec que és l‘única mesura que hauria pogut entendre’s, si més no, si s’hagués mantingut per a les famílies més desafavorides.

Trenquem la baralla a la llei 40/2007 de la qual s’anul•len els apartats per a l’accés a la jubilació parcial. Les lleis es fan per gestionar, donar confiança i per veure cap on anem. Aquests girs de 180º són inadmissibles.

Trenquem la baralla a una de les lleis més reivindicada per nosaltres, la desvalguda Llei d’ajut a la dependència, a la qual es traurà tota la seguretat jurídica sobre el dret reconegut a través de la sol•licitud, si és acceptada. Eliminar el dret a la retroactivitat genera inseguretat als sol•licitants i trenca moltes esperances d’apaivagar vides trencades pel sacrifici de cura i atenció als éssers més estimats.

Trenquem la baralla als governs locals i autonòmics, és a dir, les administracions, que sota el principi de subsidiarietat són les que han de sortir a ajudar i donar resposta als problemes de la ciutadania en primera instància, queden en situació d’inseguretat per donar els serveis bàsics a la població. L’Administració Local, des de l’entrada de la democràcia que no disposa d’una norma financera que li permeti planificar de forma reflexionada i estratègica l’acció de servei a la ciutadania, i això que són els que estan davant de les demandes de les persones més necessitades.
Davant aquest escenari de trencament d’acords, revisió de lleis a la baixa (algunes aprovades per àmplia majoria), trencament de compromisos de caire solidari amb els països empobrits, la realitat que se’ns planteja és que els mercats i el món financer de l’especulació han agafat les regnes i han segrestat la democràcia i l’estat del poc benestar, fins quan i fins a on?

Algú pensa actuar contra el frau fiscal que amaga (segons un informe realitzat per l’associació d’inspectors d’hisenda) més de 70.000 M€ de frau fiscal que sembla que hi ha? Hem de tenir present que aquestes mesures insolidàries són per reduir el dèficit en 15.000 M€!

Estem 6 punts percentuals, en l’esforç fiscal, per sota de la mitjana de la UE. Creu algú que abans de, per exemple, retallar 600 M€ a l’ajut al Tercer Món, no seria millor revisar l’IRPF i augmentar, com a mínim, els 3 punts percentuals a les franges altes de la renda, que els socialistes han rebaixat, ara fa poc?

Citant a Schopenhauer: No hi ha vent favorable per a qui no sap cap on navega.

1r de Maig: Per l’ocupació amb drets i la garantia de les nostres pensions!

Ja han passat 120 anys des del primer 1r de Maig, entès, aquest, com a Dia Internacional del Treball, 120 anys reivindicant i defensant, pas a pas, dia a dia, els drets humans i els valors universals de la democràcia, la pau, la llibertat, la justícia, la igualtat i la solidaritat.

Des d’aquí prenem posicions, un cop més, contra la proposta de mesures d’austeritat fiscal a partir de l’aplicació del Pla d’Estabilitat i Creixement, com es proposa des de diferents instàncies europees, cosa que comportaria una disminució insuportable del dèficit públic a les economies europees en l’horitzó del 2013, amb un alt cost per a la protecció social, característica, aquesta, que defineix l’estat del benestar i el model social europeu.
Creieu que podem jugar a aquest joc tenint com tenim, a les terres de Lleida, prop de 30.000 persones aturades? Cal dir ben alt, fort i clar que hem arribat a aquesta situació per les pràctiques tramposes d’un grapat de pocavergonyes presentats per potents altaveus mediàtics com a experts financers i honorables homes de negocis. La gran estafa que els ha permès omplir-se les butxaques tot deixant empobrida i endeutada la majoria de la població. Amb l’encanteri de “més mercat i menys estat”
ens l’han clavada fins al fons.

Enfaixats en aquesta cotilla de crisi greu, ara fa 2 mesos, els del Govern de l’Estat, ens vau fer sortir al carrer, per cert plovent. No ens ho torneu a posar tan fàcil! El problema no és l’edat de la jubilació. Teniu encara recorregut per acabar d’implementar el Pacte de Toledo del 2006. Ho vam dir llavors i ho diem ara: integreu el règim especial agrari i el règim de les treballadores de la llar al règim de la Seguretat Social i desenvolupeu el procediment per establir les condicions per a l’accés a la jubilació avançada dels treballadors i treballadores amb activitats condicionades per la seva penositat, perillositat, toxicitat o insalubritat.
Cal incentivar que les persones que voluntàriament ho vulguin puguin retardar o avançar la seva edat legal de jubilació amb coeficients reductors o de millora, segons escaigui.
Només una dada esgarrifosa, tenim una bossa per a les pensions de 63.000 milions d’euros. Segons l’exfiscal en cap anticorrupció, el senyor Jiménez Villarejo, avalat per un informe de l’Associació d’Inspectors d’Hisenda, els delinqüents “més fins” del nostre país han efectuat un frau fiscal de més de 70.000 milions d’euros, potser que ens centréssim una mica, oi? Dit això, sobren les paraules.
Sembla que ens arriba l’hora dels sacrificis. Jo em pregunto: els treballadors i les treballadores hem de suportar l’increment de 2 punts de l’IVA, amb la consegüent pèrdua de capacitat de compra? hem de suportar la retallada del salari líquid dels 400 euros ZP? hem de suportar l’estalvi pressupostari que es tradueix en una disminució i en la congelació de programes de protecció social? Tot i això, fent un acte de responsabilitat, hem signat un acord de moderació salarial per a 3 anys amb increments d’entre l’1 i el 2%.

Torno a preguntar-me: Quines mesures pensa prendre el Govern perquè els que es van enriquir escandalosament col•laborin en la sortida de la crisi?
Exigim als dos Governs de torn i a les forces polítiques de tradició democràtica i catalanista que estiguin a l’alçada per defensar l’Estatut que representa la nostra dignitat com a nació que som. Crec poder afirmar que la classe treballadora, en la nostra història, hem estat a l’alçada de les circumstàncies quan ha calgut, per tant reivindiquem, per al bé del nostre país, que “el que el poble català ha votat sigui respectat”.
L’Estatut és legal, vigent i constitucional. Ho ha dit el poble català!

A casa nostra, tenim, a hores d’ara, clares realitats de discriminació salarial fruit de pactes no legítims i males gestions, tot i jugar amb temes tan delicats com la sanitat. Faig referència a la clínica l’Aliança, en la qual s’han incomplert acords presos amb l’Administració de la Generalitat, tot deixant de banda els drets legítims de la plantilla de la nostra clínica. Aquesta nefasta gestió pot comportar una situació d’inviabilitat econòmica en aquesta empresa, posar en perill el servei als seus usuaris i usuàries i derivar aquesta empresa cap a una situació insostenible, cosa que, a curt termini, pot comportar, un cop més, que la nostra Administració hagi de sortir a salvar-la, arran d’aquesta mala gestió.
Exigim als seu màxims responsables un exercici de gestió seriosa i eficaç i als departaments de Salut i d’Economia i Finances de la Generalitat la seva intervenció per resoldre aquest greu conflicte que derivarà, si no s’atura, en un “efecte bola
de neu!”

Sortim en defensa dels nostres carters i carteres de Correus. Contra l’Apagada Postal a Correos. Exigim que es posi en marxa un Pla de viabilitat que garanteixi el treball i la seva qualitat. Exigim que nomenin Correus operador públic per fer el servei universal. Exigim una moratòria a la tercera directiva postal, que no entri en vigor el dia 1 de gener de l’any que ve. Exigim una regulació interna del servei de Correus, com un nou conveni col•lectiu que en garanteixi el treball i la seva consolidació.
L’escena del carter, d’anys enrere, demanant un donatiu pels Nadals era molt bonica, però ara, això ja no dóna per menjar, sembla com si volguessin tornar enrere!

Ja comença a ser hora que les nostres companyes que es dediquen a les feines de la neteja puguin tenir dret a un salari de mileurista. El nostre territori no és una reserva apatxe, on les persones haguem de tenir sous més baixos que a la resta de Catalunya.
Per tant, reivindiquem el dret a aquest salari de mil euros per al personal de neteja, persones que moltes vegades són el puntal econòmic i moral de la seva llar. Posem-les a mil!

També hi ha el col•lectiu de les dones que treballen en residències per a la gent gran, col•lectius als quals hem encomanat la digna tasca de cuidar els nostres padrins i padrines, pares i mares, feina de vegades menystinguda i poc, o quasi gens, qualificada.

Exigim aquesta dignificació salarial, en formació i en reconeixement a una tasca que les dignifica com a éssers humans. A aquestes dones, els hem relegat la nostra obligació ancestral de cuidar les persones més estimades en l’ última etapa de la seva vida.
Posem-les a mil, dignifiquem la seva feina i formem-les!

Reivindiquem el dret a una mobilitat de qualitat i segura, els lleidatans i les lleidatanes tenim el dret a usar el cotxe com a opció, no com a obligació, com fins ara. Exigim la transferència de la xarxa de regionals de RENFE a la Generalitat i la posada en marxa d’una xarxa de trens de rodalies que ens permeti disposar, en els 3 eixos ferroviaris, d’una opció potent, seriosa i de qualitat per a la nostra mobilitat. Més de la meitat dels nostres accidents laborals ocorren anant i tornant o in missió.
El nostre aeroport és molt bonic, ara bé, la manca d’accés a una mobilitat ferroviària competent per a tothom, lamentablement anul•la la seva bellesa. Ara, patim més de 300.000 moviments motoritzats diaris que ens fan menys competitius, menys cohesionats socialment i ens aboquen a una vida menys saludable, insegura i, mediambientalment, insostenible.

El valor més preuat que té tota societat és el jovent, ja siguin infants o nois i noies en edat escolar o joves que busquen la seva primera feina. Denunciem la greu i erràtica política del nostre Govern en clau educativa: exigim que es frenin les retallades de places de professorat.

No volem que es tanquin grups de batxillerat i cicles formatius. Estem per l’elecció democràtica de les direccions des dels claustres i els consells escolars i reivindiquem la gestió democràtica i participativa dels centres públics.
Honorable Conseller d’Educació, apunti, ara toca dictat:

No a aquests projectes de decret d’autonomia i direccions de centres. No a una avaluació externa punitiva del professorat. No als models de provisió de llocs de treball. No volem que les direccions apliquin directament sancions disciplinàries al professorat. No a la comercialització dels centres educatius. No a la desregularització de les condicions laborals del professorat. Punt i final.
Estem en crisi, és cert, i només ens en sortirem amb l’esforç de totes i tots. L’esforç de tothom ha de ser proporcional a l’esforç que cadascú pot fer. Les dreceres són males conselleres. Presidente, prendre mesures desagradables contra la classe treballadora n’és una. Ara el Govern de l’Estat té l’oportunitat de prendre mesures contra l’entramat que ens ha dut aquí.

I ara, també, és el moment de canviar les regles del joc perquè els espavilats i els pocavergonyes no hi tornin.

Visca el Primer de Maig i visca Catalunya!

(El discurs que es llegirà en directe!)

2010, any de la recuperació econòmica ?

Qui tingui la resposta a aquesta pregunta té a les seves mans el yang de la crisi, és a dir, l’oportunitat de la pool position de sortida al mercat. Tots recordarem quan el senyor Botín va capitalitzar el seu banc, a base de liquidar actius immobilitzats, en un moment en què semblava que el negoci era comprar i no a l’inrevés. Disposar d’aquesta bola de vidre et permet ascendir en el mercat i que la resta et vinguin a menjar a les mans. La sensació real de poder que se sent et reforça com a individu i com a empresa d’una manera brutal, llavors tothom se t’enganxa com les mosques a la mel i tu governes el teu destí. Quina sensació de vertigen!

No és menys cert que les crisis són els refredats del model capitalista, així doncs, la pregunta, crec jo, adequada, a manca de la bola de vidre, és: com estaré enguany si sortim de la crisi? ja que no és el mateix patir un refredadet, que una grip o una pulmonia. És a dir, segons quin sigui el meu estat en la postcrisi tindré una situació de més o menys força i serà en bona part l’autèntica resposta a la pregunta que ens hem fet. Alhora, també caldrà mirar en el meu sector i veure quin tipus de malaltia han patit els meus competidors, ja que en alguns sectors, si mirem els més tocats, es pot donar el cas que el borni en sigui el rei.

En un altre ordre de coses, el treball silenciós que es va realitzar a Lleida, en plena efervescència econòmica és vist, a hores d’ara, com una premonició: la proposta estratègica de prioritzar el territori agafant com a element cohesionador el Canal Segarra-Garrigues. Aquells visionaris ara semblen, i dic semblen, estar en hores baixes, ens van fer veure i ens van fer comprometre que tots junts com a territori, i no com a en tal, en tal i en tal altre, podíem ser molt més forts i eficaços per passar de la cultura del “per a Lleida ja està bé” al “Lleida proposa”. Els companys Cal, Escribà, Sellés i Aldomà, ells sempre a la rereguarda i posant al davant El Compromís per Lleida com a pal de paller, ens van mostrar el camí. I ara, més clar que mai, certament, la resposta a la pregunta és: la recuperació econòmica és al Compromís per Lleida!

Per tant, i per acabar amb la meva modesta observació, crec que hem de mirar més cap a endins que cap a enfora, endins a la nostra empresa i endins al nostre territori. Hem d’aprofitar la nova cita electoral per recuperar el tremp i que els nostres polítics, els de Lleida, juntament amb els agents socials reactivem aquest projecte, ara és novament l’oportunitat, ara que ens hem aprimat la majoria, ara que ens ha passat la febrada de les vaques grasses, ara que hi veiem més clar, ara que hem agafat experiència, ara, ara i ara!

Conferència de l'Exfiscal Carlos Jimènez Villarejo, BRUTAL !!!!

La perseverància en que el company Villarejo va lluitar contra l'evasió de capitals defensant en tot moment l'Estat de dret, la democràcia i la Constitució, l'hi ha comportat l'entrega del carnet solidari de CCOO.

Us recomano el visionat d'aquest vídeo on ens deleïta amb una conferència, en motiu de l'acte concret, i posa sobre la taula elements de treball per sortir de la crisi, tan simples, com millorar la lluita contra el frau fiscal i l'evasió de capitals, que hores, d'ara segons l'associació d'inspectors d'hisenda, es sospita d'un montant aprox. de més de 70.000M€. Quan el superàvit de la seguretat social és de 62.000M€ com a xifra per dimensionar el recorregut que hi ha per sortir de la crisi d'una manera ben democràtica, solidària i igualitària, i no com sempre, carregar amb l'objectiu de retallar els drets de les treballadores i treballadors.

La xerrada dura una mitja hora i és molt instructiva, clarificadora i molt revolucionària.

Us la recomano:

http://www.ccoo.cat/visio/index.aspx?coleccio=Actes&numero=40

Vídeoconferència d'en Ramon Folch

Si disposeu d'una bona estona i voleu gaudir d'una reflexió en profunditat que us doni ímputs de per on podem caminar per sortir d'aquest impàs mediambiental i econòmic, us recomano la visió d'aquest vídeo anomenat:


"De la crisi del sistema a l'agonia del model: esperança sost." (Ramon Folch)

http://www.ccoo.cat/visio/index.aspx?coleccio=Actes&numero=39

Atur, atur i atur: 25.553 persones aturades

A Lleida, el 31/12/09, hi havia 6.936 persones aturades més que l’any anterior!

Atur, atur i atur, aquestes són per a nosaltres les tres paraules que descriuen l’any 2009 (45,58% d’augment de l’atur a Lleida territori en un any, quan la mitjana catalana és d’un 38%).

Atur per a les persones joves que, tot i ser la joventut més ben formada de totes les generacions anteriors, s’enfronten a un mercat de menys qualitat salarial i a la pèrdua, en molts casos, de condicions de treball aconseguides durant molts anys de lluita dels companys. Molts joves s’han “desemancipat” i han retornat a la llar de la seva infantesa per fer front a les seves despeses.

Atur per a les persones de més de 45 anys, la crisi les ha expulsades com un mocador usat, “són una càrrega” mal entesa per a les empreses. Les empreses han dilapidat l’experiència, el bon fer i el saber de tota una vida laboral i els han canviat per llocs nous ocupats per persones més “barates” i sense aquest bagatge.

Atur per a les persones nouvingudes, essent aquestes el 18% de la població, en el conjunt de les comarques lleidatanes, situa el percentatge d’atur de les persones nouvingudes en un 35,82% (i supera, amb escreix, la mitjana catalana d’un 21,66% i espanyola, d’un 14,25%). La majoria dels nouvinguts tenen una baixa formació. Aquests treballadors i treballadores nouvinguts són l’únic coixí de les seves famílies, viuen la duresa de la soledat ja que moltes vegades les seves famílies són lluny, als seus països d’origen, són més pobres i, a més a més, no tenen el suport de la família que als d’aquí ens ha permès recollir-nos, si és el cas, cap a casa dels pares.

A més a més, la reducció de l’ocupació es posa de manifest en el registre d’afiliacions a la Seguretat Social que mes rere mes continua disminuint. A finals d’any el nombre de persones afiliades és de 181.033 persones. En un any la pèrdua de persones afiliades a la Seguretat Social se situa en 7.667. Les afiliacions al Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA) cauen un 5,33% (-5.790 treballadors/res menys) i les del Règim General, un 4,27% (-2.452).
No entraré a valorar-ne les causes, no parlaré ni de la desregulació del mercat financer, ni del mal entès mercat capitalista de progrés... Solament faré una reflexió final. Com a responsable d’una organització sindical, crec poder afirmar que davant d’aquesta gravíssima situació economicosocial els responsables polítics del nostre petit país, i els de la resta de l’Estat, no han centrat tota la seva energia a posar fi a aquest flagel, que arrossega la resta de problemàtiques de caràcter econòmic i social. CCOO durant aquests últims anys no ha parat de denunciar que el model econòmic basat en el totxo, en la baixa qualitat de l’ocupació, a no voler fer front a la greu situació de dependència energètica i a fer-se el sord i no voler escoltar els plantejaments de la necessitat d’un nou model productiu ha desembocat en la situació actual.

El millor regal que ens hauríem pogut fer aquestes festes és comprar-nos un mirall i veure’ns-hi reflectits per copsar la cara que ens ha quedat després de conèixer que la classe política se n’ha rigut, de nosaltres, a la cara i no hem sabut, com a societat en general, reaccionar amb contundència tot i l’activació de les nostres alarmes. Però mentrestant, vist l’escenari envers l’atur, considerem que:

- Que cal establir un pla de xoc específic per al nostre territori de Lleida que, tal com confirmen les dades, registra un atur elevat i amb una forta presència d’estrangers en situació de desocupació.

- Que els recursos públics prioritzin les polítiques socials bàsiques (educació, sanitat i serveis socials). Cal atendre, de manera especial, les persones amb baixa qualificació, amb poques possibilitats d’inserció laboral i d’accedir a determinats cursos de formació.

- Que cal que la situació de crisi actual no s’aprofiti per retallar els drets laborals dels treballadors i treballadores.

Polítiques fiscals erràtiques = polítiques socials tercermundistes

Tenim un sistema fiscal que descansa bàsicament en les rendes del treball, on molts empresaris i professionals tributen com si fossin mileuristes i on el frau fiscal adquireix una enorme dimensió. Segons un Informe elaborat per tècnics del Ministeri d’Hisenda, els empresaris i professionals declaren uns ingressos mitjans anuals bastant per sota del que tributen els treballadors i treballadores.

A Espanya es recapten menys impostos que a Europa (un 26.5% menys per càpita), però els que paguen menys no són els treballadores/es sinó les rendes del capital i les rendes altes del treball.

Estem molt per sota en despesa social en relació a Europa (ensenyament, sanitat, serveis socials). I per tenir un serveis equiparables s’han de pagar uns impostos també similars.

Les reformes que s’han fet per part dels diferents governs del PP i del PSOE han fet perdre suficiència i progressivitat al sistema fiscal. Han comportat una pèrdua de recaptació i una distribució de la càrrega fiscal més injusta.

S’han introduït rebaixes fiscals en els impostos directes que graven les rendes i els patrimonis, i han augmentat els impostos indirectes que paguen per igual tots els ciutadans i ciutadanes amb independència del seu nivell de renda.

En els Pressupostos Generals de l’Estat per a 2010, el Govern planteja diverses mesures de política fiscal que no responen en absolut a l’anunci de “que paguin més els rics”. El major esforç fiscal recau, com sempre, en els treballadors/es i les classes mitjanes.

CCOO apostem per una reforma fiscal progressista amb l’objectiu d’aconseguir una millor redistribució de la riquesa.

En l’actual situació de crisi és necessari recaptar més ingressos per fer polítiques públiques: per reactivar l’economia i crear ocupació i per augmentar la protecció social de les persones que han perdut la feina.

S’han de gravar més les rendes del capital i les rendes més altes. I s’ha de revisar la ridícula tributació de les SICAV (*), on es refugien les grans fortunes, que només tributen un 1%.

Ara no sembla el moment més oportú per gravar més el consum com planteja el Govern. L’augment de l’IVA afecta a totes les persones però amb més intensitat a mesura que la seva renda és menor. Els que s’haurien de gravar més són els productes de luxe.

Les cotitzacions socials no s’han de modificar ni rebaixar, com pretén la patronal, ja que en general no són superiors a les dels altres països europeus i la seva reducció tindria un impacte negatiu sobre el futur de les pensions.

CCOO ens oposem a que una part dels recursos que aporta el nou model de finançament s’apliquin a rebaixes fiscals: s’ha de mantenir l’Impost de Successions i Donacions, fer que tributin més els rics i contemplar un tractament més favorable per a les petites herències.

I, sobretot, s’ha de prioritzar la lluita contra el frau fiscal i l’economia submergida, cal més voluntat política i més recursos humans i materials, endurir el règim de sancions per poder aplicar penes més severes als delinqüents fiscals, i prendre mesures contra els paradisos fiscals.



(*) Què són les SICAV ?
Les SICAV (Societats d’inversió col•lectiva de capital variable) són les societats d’inversió preferides de les grans fortunes. Tenen un tractament fiscal privilegiat, ja que només tributen un 1% sobre els seus guanys en l’impost de Societats davant del 25-30 % de la resta d’empreses. Normalment la subscriu un nucli familiar, i fins a completar la totalitat de membres que exigeix la llei es nomenen “socis prestats”, coneguts també com “testaferros”. Els membres d’una SICAV poden diferir el pagament d’impostos, i quan al vendre les participacions fan efectives les plusvàlues aquestes cotitzen al 18% (tributació de les rendes del capital). Els inspectors d’Hisenda han reclamat, de forma reiterada, que es pugui exercir un major control sobre aquestes societats.