El dilema del capità

Parafrasejant el professorTugores, a
qui vaig tenir l’honor d’escoltar gràcies
a un cicle de xerrades que va realitzar,
ara farà uns dies, l’IEI, em
permeto reproduir, amic lector, el dilema
del capità: davant de la tempesta
a alta mar i amb l’objectiu de
sobreviure es planteja dues accions
possibles, però no complementàries,
o amagar-se a la bodega i esperar pacientment
que amaini la tempesta,
sota la dita “virgencita, virgencita
que me quede como estoy” o, d’altra
banda, efectuar una lectura acurada
dels comunicats del temps, les
seves previsions i tot d’una agafar el
timó i anar per feina.
Aquest any que comença i que alguns
analistes ja l’anomenen, com
aquella sèrie televisiva d’anys enrere
que segur que vèiem tots perquè
només hi havia un únic canal, “l’any
de la dimensió desconeguda”, ja que
cap dels gurus de l’economia s’atreveix
a predir el desenllaç d’aquesta
crisi de la globalització.
Recuperant el dilema del capità, i
encaixant-lo en la meva modesta valoració
del Fons Estatal d’Inversió
Local, col·loquialment anomenat Pla
ZP, estem davant d’un pla Marshall
a l’espanyola per als espanyols i “de
ciutat”, és a dir, una injecció de diner
públic que com que no pondera
la població amb factors de correcció
ha provocat, en alguns casos, que als
ajuntaments petits els números no
els surtin a compte, perquè no tenen
un pla d’ordenació urbanística aprovat
o perquè, senzillament, val més
el mall que l’enclusa, és a dir, que un
cop pagada tota la paperassa poca
cosa els queda.
D’entrada, hem deixat passar una
oportunitat de reequilibri territorial.
Un pla que ha posat el dit a la llaga
en una de les qüestions que, des
que gaudim de democràcia, encara
no s’ha resolt: el finançament de les
hisendes locals.Aquestes que sempre
han estat al costat de la ciutadania,
antany eren el referent directe
de l’estat del benestar, arran que el
principi de subsidiarietat donava una
empatia especial entre l’administrat
i el governant, ja que ambdós se saluden
gairebé a diari i això, ja se sap,
“qui cara veu cara honra”.
D’entrada cal reconèixer que els
nostres governs, tant el català com
l’estatal no ho tenen fàcil, més ben
dit ho tenen molt difícil per donar
resposta a aquesta situació.Ara bé,
entrant en matèria, crec veure que
l’estratègia del nostre Govern estatal
ha estat amagar-se a la bodega,
cosa que representa no moure fitxa
i no transformar aquest repte en una
oportunitat, sinó que, senzillament,
han optat per deixar passar el temps
amb aquesta injecció de diner a les
hisendes locals, amb el tracte de generar
ocupació sense cap estratègia
d’aconseguir un valor afegit a aquesta
ocupació. 8.000 milions d’euros
és una xifra massa important per no
ser invertida de forma estratègica.
Fer obres locals lloa el Govern, però
no crea valor afegit ni és una pauta
que permeti, a les nostres empreses,
indagar en estratègies que ens
permetin, a tots plegats, estar més
ben situats quan aquesta tempesta
amaini, ja que senzillament, a grans
trets, arranjarem voreres, places o aixecarem
un nivell d’un campanar en
el millor dels casos.