1r de Maig Dia Internacional del Treball

Són llebrers o són conillers?

(Reproducció literal del discurs del 1r de Maig)

Companyes, companys,

És tot un honor i una gran responsabilitat gaudir del privilegi de poder-me adreçar a tots vosaltres en el dia més important de l’any, el dia que la classe treballadora tenim com a referent internacionalment. En la meva modesta primera ocasió, tinc la temptació de llençar-me a la piscina i fotre-li pel broc gros, són massa les situacions de desesperança que estem vivint i resistint les persones treballadores i la ciutadania en aquests moments. Els que som d’aquí patim per nosaltres, pels nostres amics, pels familiars i pels coneguts que estant perdent la feina i els nouvinguts han de sumar-hi, a aquest patiment, la situació d’incertesa i dubte respecte al retorn o no al seu país d’origen, al dret al reagrupament de la seva família, difícil decisió al greu dilema i problema!
Uns diuen que són llebrers, altres que són conillers, i així anant-la ballant mentre el gos caçador se’ns ha llençat al damunt. Els nostres governants, d’aquí i de l’altre costat de l’Ebre, estan immersos en una discussió bizantina sobre el finançament i les inversions en infrastructures i els que “de tant que t’estimo t’abonyego” van enviar, en el seu moment, l’Estatut a cal Constitucional, i així anem passant, ja són més de 22.839 persones aturades a Lleida; 498.352 a Catalunya; i més de 3.605.402, arreu de l’Estat. S’accepten juguesques sobre la participació de la població a les eleccions europees com a mostra de càstig, enuig i rebuig; davant d’aquesta “marejada de perdiu”, en plena caiguda lliure de la nostra economia i del nostre pa, ens cal de forma urgent la implementació de la renda bàsica garantida, reconeguda a l’Estatut, com a bàlsam al que hem esmentat i garantia per al manteniment de la cohesió social, peça clau del nostre benestar social! Exigim el reforçament dels serveis públics d’ocupació.
Patim una aplicació de la Llei de dependència a l’estil marxista, és a dir, com ho faria Grouxo Marx, amb assignacions econòmiques que fan posar més malaltes les persones beneficiàries. Ens aprovaran una nova Llei d’educació malgrat que els nostres mestres i professors no paren d’avisar-nos que amb l’educació no s’hi juga, doncs dues tasses. Exigim un pla per a l’aplicació de la Llei d’atenció a la dependència.
Aquí, a Lleida, ens enlairarem ben alt, ara bé en el nostre dia a dia, encara ens hem de moure per la Terra Ferma amb un servei de trens del segle XIX, amb una interconnexió amb l’alta velocitat amb carmanyola inclosa -ho dic pels temps d’espera en l’enllaç-, en el millor dels casos, i ens hem de permetre el luxe de tenir estacions tancades com la d’Almacelles o tots els polígons industrials sense plans de mobilitat.
Tot això comporta una pèrdua de competitivitat laboral i que a les nostres contrades molts dels accidents de treball siguin fora de l’empresa, amb la pèrdua de qualitat de vida a la nostra ciutat, sotmesa al setge del vehicle privat dia rere dia. I la solució que ens volen imposar és esquinçar el nostre territori, per la part que més mal ens pot fer: el nostre pulmó, el nostre referent, el que dóna nom al nostre territori, la Terra Ferma de la nostra preuada Horta, hort de fruita i equilibri mediambiental.
Exigim el traspàs de la xarxa dels regionals a la Generalitat, la transformació d’aquesta en un potent servei de rodalies i la creació de plans de mobilitat als polígons industrials de Lleida i Torrefarrera, i la búsqueda del consens en la definició dels nous traçats viaris al voltant de la ciutat, donant valor decisori a les propostes de caràcter tècnic basades en l’eficiència energètica i logística, l’optimització dels recursos públics i la sostenibilitat.
Estem patint un tsunami d’expedients de regulació d’ocupació, és a dir, d’ERO, paraula maleïda per les persones treballadores. ERO d’extinció a 5 empreses de la construcció, fent un total de més de 150 treballadors, com per exemple ESMUNFE SL; i si aquest drama és sectorial, en tenim un altre de territorial, una comarca sencera sotmesa a aquesta pressió, estem parlant del Solsonès, amb ERO temporal a SIMET, TAP, Leoni Furas, TRADEMA, FITISA i Tèxtil Olius, i ERO d’extinció a EGO, i en mort clínica a MENISA Menàrguens i Moreno Pujal, aquestes dues es troben en suspensió de pagaments. Davant d’aquesta situació exigim: El reforçament dels plans socials dels ERO i la modificació de la llei concursal per garantir plenament els drets de totes les persones treballadores. L’aplicació de polítiques sectorials actives, que prioritzin la voluntat de permanència en el territori i el valor afegit.
De rebot en el camp dels oportunistes tenim, entre molts d’altres, els campions d’ILNET, que tot i tenir la comanda de feina assegurada, i el cobrament! ens maregen negant el dret als treballadors i treballadores a cobrar l’increment salarial reconegut en el seu conveni, un modest 2%.
I com deia al principi, mentre els nostres governants d’arreu la fan petar, ignorant gran part de les propostes de caràcter social, industrial amb creació de valor afegit que els hem fet arribar per activa i passiva, la patronal aprofita l’ocasió, aprofita la crisi, com a coartada exigir la retallada de drets, insisteixen en l’abaratiment, en l’acomiadament… Jo, amics meus, només us puc dir com deia el meu padrí “quan el savi assenyala la lluna, el babau li mira el dit”.
Avui sortim al carrer per deixar ben clar que la ciutadania no farà ni un pas enrere. Així ho vam demostrar en les dues manifestacions fetes a Barcelona els passats mesos de novembre i març, així ho demostrem avui i així ho demostrarem el proper 14 de maig a Madrid! La crisi no pot i no ha de pagar-la la classe treballadora.

Visca el Primer de Maig !