ILP, participació ciutadana versus
la desafecció cap a la política. Vols dir?

En tots els manuals que s’han elaborat per lluitar contra la famosa desafecció cap a la participació de la ciutadania en els processos electorals, en tots, hi inclouen la suma de complicitats amb la ciutadania. Aquesta suma es tradueix, per exemple, en el fet mimar les iniciatives legislatives populars (ILP), que són la màxima expressió de la voluntat d’una part de la població que posa sobre la taula el seu parer en forma de proposta de llei, o com a mínim d’esborrany.
Per altra banda, els fòrums de recollida d’opinió i contrast de la informació que els poders públics volen posar en funcionament amb actuacions concretes per moure els col·lectius socials a participar en les comissions consultives, els consells d’opinió, les agendes 21... tots tenen un tipus de format que pretén escoltar la ciutadania, individualment o com a entitat social organitzada, ja que se suposa que té alguna cosa a dir sobre el tema que s’ha posat damunt la taula.
Feta aquesta introducció vull posar de manifest i denunciar el terrabastall que l’actual poder polític, i l’anterior també, ha dut a terme. Fent una mica d’història, tots recordarem la ILP que va entrar al parlament català, ara farà uns anys, amb la proposta de llei per prohibir la incineració dels residus; va ser tot un exemple que si això era el que es pretenia amb la ILP en va sorgir legislat tot el contrari. Es va posar de manifest la frase “no en vols, doncs dues tasses”, ja que es va aprovar una llei que en regulava la incineració. Va ser una autèntica patacada contra l’esperit de les ILP i, en concret, contra el resultat contrari a l’esmentada ILP. Continuem, ara hem vist com els nostres governants que en van aprenent, en negatiu, se’ls n’ha ocorregut una de més grossa: no admetre a tràmit, sense cap tipus de raonament jurídic, la ILP que duia la proposta de prohibir els conreus transgènics, això fet amb l’estratègia d’estalviar-nos una altra dosi de desafecció; en definitiva, l’antítesi de la participació ciutadana.
Continuant amb la pràctica a favor de la desafecció, tenim fòrums d’agenda 21, per exemple a Lleida, en el paper, o la comissió consultiva de l’Autoritat Territorial de la Mobilitat[1], basats en temes locals, d’energia, d’aigua, de mobilitat, de residus, etc. Aquestes agendes 21 des que el consistori de Lleida és, per majoria absoluta, monocolor, políticament parlant, han brillat per la seva absència. Han passat a ser mers informadors i poca cosa més, les polítiques locals es fan d’esquena a aquests fòrums de participació ciutadana. La Comissió Consultiva de l’ATM, per posar un altre exemple, és un aparell generador de desafecció: a sindicats i a associacions diverses, no només ja no se’ls consulta, sinó que les seves propostes no són escoltades i són informats un cop ja han sortit a la premsa totes les accions que l’òrgan polític ha pres. És a dir, de consultiu res de res, de participació ciutadana cap i de proactius zero.
Ens trobem que, per una banda, la nostra Administració elabora materials que reafirmen la necessitat d’aquesta interacció ciutadana per evitar el problema social anomenat desafecció, però, per altra banda, la seva praxis va en sentit contrari.
Serà l’esquizofrènia de la política, això? Em pregunto.


[1] L’ATM és l’ens que regula la tarifa integrada del transport públic i en promou l’ús, és a dir, un tema que afecta molt directament la qualitat de vida de les persones i la seva butxaca.