Un amic filòsof em va confirmar que l’esmentat miracle no era un miracle, però aquella concentració de feligresos no va passar gens de gana i malgrat la situació adversa de manca d’aliments, tothom va menjar. Això es va produir per l’alt grau de solidaritat entre tots ells, fruit del missatger que tots coneixem, que va saber treure el millor de cadascú: la solidaritat cap als altres.
Aquest fet històric o llegendari, més ben bé igual, em ve a tomb per parlar del pla Zapatero –Pla d’Inversió Local- que s’està implementant enguany, amb una xifra que mareja (8.000 milions d’euros). Estem invertint en obra local, en actuacions, la majoria de les quals no donen o no tenen valor afegit, és a dir, un cop gastats aquests diners, la seva inversió no aportarà cap plus ni a la ciutat ni a la seva ciutadania ni a les economies locals. Hem desaprofitat aquesta oportunitat, salvant alguna excepció, per preparar-nos i tenir més elements per fer front a la crisi immobiliària que estem patint, raó per la qual s’ha volgut donar feina als aturats de la construcció.
Ara bé, això a finals d’any s’haurà acabat i sant tornem-hi, a saber, l’estoc de pisos que sobren, aproximadament 1.300.000 arreu de l’Estat, trigarem entre 3 i 4 anys a pair-los, a vendre’ls, i sembla ser que les deduccions fiscals a partir de l’1 de gener del 2011 desapareixeran, per tant, ens els haurem de menjar sense aquesta mica de salsa i, ja se sap, el bistec sense salsa és una mica estopenc i difícil d’engolir. Aquesta deducció no la veig malament, si es manté per als col·lectius més vulnerables i desapareix per a la resta, cosa que ningú encara no planteja.
Bé, tornem-hi, tema pans i peixos. L’alcalde de Ciutat de Mèxic en un dels plans de reactivació de l’economia va repetir el petit miracle de l’enunciat i va endegar una línia de subvencions per millorar l’eficiència energètica de les llars velles de la ciutat. Ho va muntar de tal manera que anava adreçat a les persones amb menys recursos, és a dir, cohesió i equitat social per una banda; el projecte millorava l’eficiència energètica, és a dir, reducció de l’impacte mediambiental, per una altra; implicava també una menor despesa pública, ja que ajudava a reduir la demanda energètica; a més a més, els arquitectes i aparelladors amb pocs anys d’experiència o recent llicenciats havien de ser els que verifiquessin els projectes de reforma, és a dir, donava sortida a nous professionals i els donava ales perquè s’incorporessin al mercat i consolidessin el seu projecte professional; i, per últim, les empreses adjudicatàries havien de ser aquelles que treballessin amb col·lectius amb alguna especificitat social, que tinguessin en el seu projecte empresarial polítiques de responsabilitat social corporativa, que fossin empreses amb format cooperatiu, etc., la qual cosa consolidava aquestes empreses i els permetia que no els fessin tanta falta les ajudes publiques que rebien periòdicament, ja que aquest projecte els oferia autonomia financera.
Aquesta tardor-hivern sembla ser que hi haurà un pla Zapatero 2 amb una nova inversió, en aquest cas de 5.000 milions d’euros. Seria tot un detall que els nostres ajuntaments imitessin l’alcalde mexicà i ens demostressin que també són capaços de reproduir el miracle dels pans i dels peixos.
