A la fi ens tornem a reconèixer com el que som: obrers, o més ben dit proletaris (etimològicament de prole –canalla-) o si m’apures assalariats, tant és, la qüestió és que depenem d’un tercer i de les seves misèries i del seu destí. Ja era hora que algú ens fes baixar de la figuera on ens havíem instal·lat i fixeu-vos que dic “havíem”. Ens van fer creure que la nostra llar tenia un valor que ens ubicava en un grau superior en l’escalafó social i que, a més a més, ens calia un cotxe ben gran que ho fes evident i si això era poc havíem d’anar de vacances ben lluny, etc.
Enguany ens trobem, amb la nostra estimada Diada Nacional de Catalunya, ben ubicats socialment, però uns sense feina, altres amb prou feines per arribar a finals de mes i la resta dient “virgencita, virgencita…”.
Seria molt fàcil, fins i tot avorrit, començar a criticar a tort i a dret la classe política, tot i que tenim moltes raons per fer-ho, així podríem parlar de l’esperada sentència sobre l’Estatut que, quan es produeixi, farà que s’acabi de “parlar” de la crisi, i dic parlar, no la crisi! I així podríem continuar. Sembla ser que els catalans i les catalanes som com Sísif i, estem condemnats a repetir les nostres quimeres identitàries de per vida. Mentrestant, a la classe política, aquestes cortines de fum li permeten anar fent la viu-viu. La situació greu de crisi tant els és!
La crua realitat és que a les nostres contrades tenim, hores d’ara, més de 22.661 persones aturades (quan ho llegiu segur que seran 200 persones més); una sèrie d’empreses lleidatanes que passaran a dependre de multinacionals a les seus de les quals no saben com es diu el nostre patró, ni quina és la nostra festa nacional, ni la del caragol... tot això seria irrellevant si tinguéssim clar que les seves futures decisions seran en clau de Lleida, cosa que, si em permeteu, dubto fermament (feu sinó la lectura: Joyco, Lear, Cubigel, Remco, Fico Itm, Cinerplast, etc. Totes elles hores d’ara tancades o en procés de tancament immediat) resultat del dumping laboral territorial a resultes, en part, de les nostres febleses com a territori descohesionat social i políticament.
Si a aquest panorama li sumem que tenim empantanat, és a dir, tot el contrari, el tema del canal Segarra Garrigues i li posem una mica de suflé d’alguns milers de pisos sense vendre, fruit de les ganes de jugar al monopoli d’alguns que ha fet desaparèixer les possibilitats de fer inversions per millorar les nostres empreses petites i mitjanes, ens trobem en una situació que, finalment, ens dóna un escenari que només té una sortida, que molts de nosaltres ja l’hem posada de manifest, i que s’anomena Compromís per Lleida. Aquesta és, al meu modest entendre, l’única sortida que ens queda a la terra ferma. Si no s’uneixen tots els fils del nostre potencial sogall lleidatà, estarem hipotecant la nostra generació i la futura. Això sí, amb la senyera ben alta i la barretina ben plena de bufetades.
Visc-a (Lleida) Catalunya !!
