Ens havien fet creure, i ho havíem acceptat amb certa autocomplaença, que, ara, ja érem classe mitjana o, fins i tot, que les classes socials ja no existien i que per això havíem de pensar en clau més conservadora. La crisi ha tingut la virtut de despertar-nos de patac d’aquest fals somni. Aquest fet és bàsic perquè ser d’una classe social i pensar-nos erròniament que pertanyem a una altra fa que abandonem la capacitat de lluita col•lectiva pels nostres drets i les nostres necessitats. És per aquest motiu que, davant la campanya electoral, cal repassar les veritats per preservar el benestar social que, aquí i a les nostres antípodes, són certes, com la mateixa llei de la gravetat.
Per posar exemples clars i senzills:
a. És totalment inviable fer polítiques de caire social si no hi van aparellades polítiques fiscals d’equitat i de més esforç fiscal. En resum que pagui més qui més té.
b. No es pot dir que s’és d’esquerres i legislar i/o donar suport a reformes laborals que perjudiquen la classe treballadora. Ara, immersos en l’actual voràgine de la dretanització de les relacions laborals arreu d’Europa, ens ve la segona i la tercera estocada, que no són altra cosa que la voluntat amagada de promoure una privatització de les pensions, donant entrada al sector financer, que és el causant de la major part d’aquesta crisi, i que hi vol posar cullerada, a aquest pastís, que és el nostre futur i que ara gaudeix de molt bona salut.
c. Empitjorarà la nostra qualitat de vida com a classe treballadora si trenquem el pilar de la negociació col•lectiva, que és, si no l’aturem, l’estocada final que diuen que ens farà més competitius. La negociació col•lectiva és el baluard de l’equilibri entre el capital i la mà d’obra -la física i la intel•lectual que cada treballador du sota el braç-.
d. No es pot estar a favor de polítiques que millorin la nostra qualitat de vida gràcies a una mobilitat sostenible i segura i continuar fent autopistes i deixant morir el transport públic ferroviari de proximitat. O pretendre vendre fum amb un aeroport que no arranca, que ha costat més de 100 milions d’euros i tenir l’estació d’autobusos atrapada en el temps de la misèria, estació que cada dia usem milers de persones, majoritàriament de classe treballadora, els nostres fills i els nostres padrins, és a dir, col•lectius claus si volem donar un servei públic en clau cohesió social.
e. No es poden reduir les plantilles d’empleats públics i pretendre que amb un milió i mig més de catalans que som ara, respecte de fa 10 anys (de 6 milions hem passat a 7’5), millorin els serveis públics. I cal tenir visió comparativa, quan estem parlant d’una de les comunitats autònomes que té la ràtio d’empleats públics més baixa de l’Estat. Alerta! No s’han de confondre càrrecs de confiança ni càrrecs públics amb empleats públics, si us plau!
f. No es pot eliminar la mesura dels 80 km/h a l’entrada de Barcelona i pretendre continuar reduint les emissions contaminants i la reducció dels accidents de circulació. A més a més, quan el primer objectiu és d’obligat compliment per la UE i el segon és un repte que també s’ha marcat la UE.
g. És materialment impossible que amb el nombre d’inspectors d’hisenda i d’inspectors de treball que hi ha actualment a Lleida, puguem aconseguir reduir, a nivells mínimament acceptables, el frau fiscal, la sinistralitat laboral i l’economia submergida. Lamentablement encara hi ha lobbys empresarials que s’esquincen les vestidures quan ho denunciem, ignorants ells, no veuen que això va en detriment dels empresaris que compleixen la llei i que han apostat per realitzar una pràctica d’empresa de valor afegit que els permeti situar-se en posicions més competitives.
Diuen que la ignorància és molt atrevida i en aquests dies de campanya es veuen aquestes contradiccions exposades amb tota la seva perversió per part de certes candidatures. Podria continuar fins a l’infinit i més enllà, com diu un personatge infantil del cel•luloide, però la vergonya fa que m’aturi.
Alerta al 28-N, i que la classe treballadora, és a dir, nosaltres no l’errem!
