El passat dia 2 de desembre he passat conjuntament amb el meu germà a ser orfe. Una catalogació social de les més dures, sigui a l'edat que sigui, amb major o menor intensitat però en el fons una categoria dura i per sempre, inamobible.
Us faig avinent, un regal del meu pare, al cel sigui, i diu així:
L'oreneta
Oreneta no estàs quieta
Tu que voles constantment
De l'albada a la vesprada
Voles lliure com el vent.
El cel cerques i recerques
Fent mil tortes a l'instant
Baixes, puges sempre fuges
Més lleugera que l'infant
I quan el dia en sa agonia
Va perdent-ne en la claror
Oreneta estàs quieta
En el niu que hi ha al balcó.
Aquesta poema era el preferit del pare, presagis del destí, ell que va defallir arran de la immobilitat d'un ictus.
