S’ha aixecat la veda de tir al pobre, i si és català hi ha plusvàlua. La publicació del Reial decret llei 11/2010 , de 9 de juliol, dóna màniga ampla al procés de “banquització” de les caixes i tira pel dret, sense debat parlamentari, cívic ni social, i tanca el cercle del projecte especulador i d’ofec a l’anomenat tercer sector social que de retruc és un dels pals de paller que cohesiona la nostra societat catalana tant socialment com nacional.
Des de la seva creació, les caixes d’estalvi han promogut l’estalvi popular i han universalitzat l’accés als recursos financers entre d’altres coses, i sobretot han desenvolupat una obra social que ha contribuït al benestar social i ha ajudat a evitar en gran mesura l’exclusió social. S’ha evitat aquesta exclusió perquè el percentatge d’ingrés de diner que ha vingut de l’obra social és la quantitat més important de què han pogut disposar les entitats cíviques i socials, gràcies a aquest model de suport econòmic adreçat a l’anomenat tercer sector social que en alguns casos ha arribat a percentatges que han suposat més del 80% dels seus ingressos. Aquesta finalitat social de gran part dels beneficis de les caixes ha retroalimentat una activa participació entre la ciutadania i les caixes, amb el joc de: jo et faig confiança i tu m’ajudes a cohesionar, a desenvolupar la societat i la meva nació en tots els àmbits, ja sigui el mediambiental, la salut, la llengua, l’ajut a les persones, la formació, el reforç a la cultura i a la ciència... Aquest maridatge entre ciutadania i entitat financera ha comportat que les caixes s’hagin convertit en el 50%, o més, del capital disponible en el model financer, cosa que ha incomodat l’accionariat egoista i interessat de l’altre model financer anomenat banca.
Que un modest sindicalista com jo, em vegi en la tessitura de defensar un model financer, si més no, pot resultar, com a mínim, inversemblant. Però, la intenció amagada d’aquest projecte de “banquització” de les caixes és l’atac frontal i una estocada molt profunda als més necessitats, a les entitats que treballem per aconseguir una societat més justa socialment i al model financer català de fer i entendre el nostre país.
Crec fermament que aquesta astracanada va directa als valors nacionals que com a catalans hem estat capaços de teixir. Finalment emplaço la societat civil perquè exigeixi, als nostres governants i als partits polítics, que vetllin per garantir la funció econòmica, financera i social de les caixes d’estalvi, reduint-hi la participació del capital privat fins a un màxim del 40% de les quotes participatives amb drets polítics. Cal garantir una participació majoritària que no sigui de capital privat, reforçant els consells d’administració de les caixes per tal de protegir l’obra social i així evitar una apropiació particular dels excedents aplicats en aquest àmbit i que tampoc és minorin els seus recursos.
Resumint, el model actual de les caixes va dirigit al benestar de totes les persones i el dels bancs al benestar d’algunes persones, cosa a la qual nosaltres ens oposem frontalment.
