Afirmació que feia el president de la CEOE el nostre paisà, el Sr. Rosell. Se’ns dubte aquest titular s’hauria d’acabar dient: ”... per tant, tenim un problema!”. Lamento haver de dir que nosaltres fa més d’una dècada que aquest tema el denunciem i ho fem perquè, aquí, hi perdem tots i totes, no haver solucionat aquest tema demostra la incompetència compartida per no haver fet els deures i per haver-hi posat, vostès, contrapropostes, per cercar acords, a les propostes que nosaltres els plantejàvem.
L’abandonament, o no anar al lloc de treball, sense argument legal, diguis baixa laboral o comuna, vacances o permís, ens permet concloure que estem parlant d’absentisme laboral. Cal definir exactament què significa el concepte, ja que els pensaments esbiaixats d’algunes persones podrien generar confusió i llavors no parlaríem el mateix llenguatge i això faria més difícil avançar en el possible d’acord.
L’absentisme laboral sempre ha estat un tema molt viu al nostre país, hom podria arribar a pensar que és la cultura llatina i d’altres quimeres infundades que, igual que l’anterior, no ajuden a focalitzar amb claredat el problema. Si fins aquí encara estem més o menys d’acord, podem començar a fer passos per avançar. Definit el concepte crec haver tret el tel on moltes persones, que tenen empreses i les manen, es queden enganxades. Aquestes persones no són empresàries, paraula que reservo a les persones amb visió de futur, esperit emprenedor i vocació de servei al seu país per fer-lo més ric i pròsper.
Abans de la Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals, el nostre país vivia immers en la valoració com a anècdota el tema de la seguretat i la salut laboral. Amb el temps i el treball constant dels sindicats, molt especialment de CCOO, a través de la figura anomenada delegat de prevenció, juntament, amb els serveis de prevenció i, per descomptat, de la Inspecció de Treball, es va posar negre sobre blanc. Aquest triumvirat féu donar un salt qualitatiu al valor del treball. Valor entès com una etapa de la nostra vida que, a banda de servir per a les nostres qüestions vitals, hauria de ser una prolongació de la nostra personalitat, les nostres projeccions vitals i la nostra autoestima com a éssers humans que som. Si aquesta projecció vital, que és el treball, no s’aconsegueix i això no és fruit del tipus de feina en si, sinó de l’entorn, de les males praxis o de les rutines errònies, dels favoritismes i moltes vegades de les incompetències dels càrrecs entremitjos -tot plegat riscos no detectats per una inexistent avaluació dels anomenats riscos psicosocials-, la tendència natural dels éssers vius, innata i garant de la nostra pervivència -com diria el Sr. Punset- activa el mecanisme de defensa que en aquest cas és la fugida del lloc de treball.
Una avaluació dels riscos psicosocials i el ferm compromís per part de l’empresa d’implementar les mesures correctores que ambdues parts acordem, juntament amb la possibilitat de codecidir la mútua d’accidents de treball, són dues de les accions més potents i eficaces per resoldre aquest tema.
Entrar en altres vies sense sortida o anar a la cerca de solucions pseudofàcils com l’acomiadament, solament deixaran veure, en la majoria dels casos, que el lloc de treball és el que està malalt i no els treballadors o treballadores que aniran caient un darrere a l’altre, dia rere dia, i mentre hi sumarem un degoteig instaurat d’absentisme laboral i crònic.
