“Al meu país la pluja no sap ploure

O plou poc o plou massa. Al meu país la pluja no saps ploure”. Aquesta era la tonada d’una cançó del Raimon. Sincerament tenia més raó que un sant. Viure, veure i beure com el líquid més preciat, necessari i imprescindible de la vida se’ns subministra a trompicons i a deshora genera un grau d’incertesa, impotència i descoratjament que fa fredat. Ara farà més de 20 anys que és posava sobre la taula del nostre Govern la necessitat imperiosa de posar en marxa l’enyorat canal Segarra-Garrigues. Hores d’ara encara no és un fet del tot, però se li veu la forma i està a tocar. Un any més la nostra collita de l’or verd ha estat castigada per aquest destí de la cançó del Raimon, arriba tard i malament provocant una caiguda accelerada i descontrolada de l’oliva. Ara sols resta esperar una any més. Estem atrapats com el mite  grec de Sísif on el seu destí era llençar una i una altra pedra a un lloc i un cop s’havia acabat tornar a recollir-les per tornar a començar. Qui trencarà el nostre mite? El Canal? L’abandó definitiu de la terra per manca de paciència? Les inexistents generacions que han mort d’inanició per culpa de la mandra dels polítics centralistes d’aquí o d’allà? La resposta la sabrem quan haguem de pagar l’aigua a preu d’or al no haver pogut i volgut aprofitar l’ocasió de fer tractes de debò amb els de BCN a través del Compromís per Lleida? Era i és la nostra última oportunitat!